Quan la meva mare em va demanar que l’ajudés per poder escriure un llibre em vaig adonar que les idees que li donava no encaixaven en la seva manera de ser, però sobretot en la seva manera de treballar. Quan una cosa t’apassiona pots deixar a una banda els mètodes dels altres i fer el que creguis més convenient, tot i que no estàs segur de com ho has de fer perquè et ronda pel cap el dubte de que segur hi ha una manera més correcte de fer-ho. Si en el procés de creació estàs per crear, el meu suggeriment és que no afegeixis més complicacions al procés creatiu, sobretot si ets una persona que necessita expulsar-ho del cap sense entretenir-se amb les formes. Depèn de l’interès de la pròpia persona que després, un cop has bolcat el contingut sobre el paper, busques maneres de presentar-ho millor.

Aquest és un dels majors problemes que em trobo quan la gent pregunta com ha d’escriure un llibre o de què podria escriure o que té una idea i no sap per on començar. Massa formes per un objectiu únic. Escriu i després arregla-ho.

La intensitat a l’hora d’escriure es va perdent, ja sigui per cansament o per inspiració però no podem perdre els moments de producció si necessitem omplir el full, és a dir que la història avanci. Em de tenir clar que una història a mitges no és una història, o un bon començament no fan un llibre acabat. Si parlem d’escriure fem-ho amb els punts sobre les is, és a dir, no ens vulguem enganyar amb les excuses que ens posem de ja ho acabaré, ho he de fer, m’hi he de posar. Parlem de coses fetes, acabades, amb contingut sobre el paper. No vulguem fer la taulada abans de posar els fonaments.

Per tant, quan volem escriure un llibre, parlem-ne un cop l’has escrit, no abans. El primer esborrany és aquest i no pas els apunts que tens fets o el primer capítol que tens o la història a mig acabar que no té un final.

Quan la meva mare em va demanar consell li vaig haver de preguntar si havia acabat la història. Encara no havia començat. Em vaig sentir decebut, necessitava una història, un principi i un final i un nus del que poder parlar però sobretot amb el que poder treballar.

Si tens la feina feta, la que creus que ja has posat sobre el paper, llavors si que és hora de passar el segon esborrany, de mirar les formes, de contemplar-lo en la distància, de saber si està ben estructurat, de si pot tenir un millor final o un principi ben diferent.

Les històries, el procés d’escriure històries no és pas lineal, ja sigui per corregir-lo, per afegir un detall que t’has deixat, per ampliar el capítol que queda orfe, de tancar millor els subtemes que has generat. La planificació de com escriure un llibre el pots fer a partir de la base, però la base hi ha de ser, ha d’estar en paper.

La prova més immediata està en deixar reposar el text que hem escrit, quantes vegades allò que hem fet, que és una petita part de l’obra, acaba sent no tant fantàstic si el rellegim uns dies després.

L’exercici d’escriure és complex, però ho és per falta de pràctica, per tant, acabes veient que les preguntes de com escriure un llibre, o de com trobar idees per escriure’n un, venen més aviat de gent que no acabat mai el procés d’escriure, el seu primer esborrany. Amb la pràctica acabes per trobar el teu estil, els teus trucs, la teva manera de fer i amb els anys, perfecciones la forma de treballar fins fer-la teva sense preocupar-te de com ho has de fer per començar.

En el meu cas, sempre em ve la inspiració d’un context, d’una visió ja sigui el principi o el final d’una història, ja sigui només un títol que m’evoca i començo a escriure. Quan els dies passen i els fulls augmenten vaig pel bon camí.

En el procés d’escriure em perdo, em bloquejo i moltes vegades no prioritzo l’esforç d’acabar. Això són batalles que he de lliurar sol, amb mi mateix i que he trobat fórmules per minoritzar-les. Amb funcionen a mi però potser a un altre, amb una altre idea de llibre, amb un altre caràcter, amb una altre intenció, això no va. Ja ho he dit al principi, la manera de treballar, la manera de veure les coses i sobretot la manera de treballar son per a cada individu diferents.

Quan acabo la primera vomitada, aquella primera idea que tenia en el cap i ara està sobre el paper, les coses comencen a ser diferents. Et treus la idea de sobre però et brota el deure de què n’has de fer d’allò. Si ets exigent voldràs acabar-lo. Si tens curiositat miraràs d’escriure algunes planes més, si t’has tret tot el pes de sobre, potser el rellegeixis d’aquí uns dies. Com i quan tu vulguis acabar aquest procés serà el resultat de la teva pròpia exigència.

En el meu cas, sempre busco un impacte en el primer capítol, alguna cosa que em faci seguir llegint, deixar clar quin és l’objectiu del personatge principal i sobretot tancar el capítol amb un propòsit per continuar.

En el transcurs de seguir escrivint i fora d’hores que li dedico, busco la manera d’esquematitzar allò que em bull al cap. Entre cafès miro quin títol pot anar bé si no el tinc encara, acostumo a fer-ne una llista per a una mateixa obra i escullo el que més m’agrada, aquest és un procés que no es tanca amb facilitat.

Abans de que sigui massa tard busco una sinopsi per l’obra que estic escrivint, em facilita poder explicar breument en que estic treballant. Quanta gent dubte quan li preguntes de que va la història i acaben per explicar-te alguna cosa que no acaba de ser polida. Si la informació que dones no és clara com vols escriure tot un llibre que tingui sentit?. Escriure’l amb temps, abans d’acabar la història et pot ajudar a no perdre el nord quan et bloqueges en algun capítol.

Quan parlo de perdre’s és perquè en el procés d’escriure estàs focalitzat en una part i no pas el tot de la història, fins el punt de poder contradir-te en allò que el personatge està fent. El lector ho capta de seguida, l’escriptor se li pot passar per alt. En aquest sentit, a mi m’ajuda buscar els títols de cada capítol encara que després no els posi o no surtin en el llibre publicat. És una manera de resumir el que he d’explicar en aquella part de la història. És fer-se un mapa de com ha d’evolucionar allò que estem creant. Òbviament hi ha títols que encara no apareixen, que estan per descobrir/afegir i només quan estàs en el procés d’omplir un capítol apareixen i et donen la pista pel següent. La màgia d’això, d’escriure per descobrir coses, títols, capítols i trama, fa que t’emocionis alhora d’escriure. Fa que la història que expliques agafi forma, que el contingut tingui volum, tingui el títol del capítol que buscaves i que després potser ni el facis servir.

Per acabar, només em cal dir que necessàriament has de posar noms als teus personatges, tant els principals que són fàcils (o no) com els que surten d’esquitxada. quan parlo de posar noms, parlo de llistar-los, de posar-lis el nom amb l’etiqueta de la seva funció, protagonista, investigador, florista, metge de… Cal encasellar a totes les persones, animals i objectes que siguin rellevants. Fes una llista perquè seran els teus amics mentre duri l’escriptura i si son bons, duraran per sempre més. A la llista pots afegir com els has descrit en la novel·la – si, hauràs de tornar-ho a copiar- però et servirà com a apunt per saber com és.

Parlar o escriure sobre sinopsis, capítols i personatges en llistes a part, coses que no surten en el llibre però que son el material per a treballar faran que la història que escriguis tingui més pes i menys contradiccions i puguis tenir una visió molt més àmplia de la teva pròpia ficció, aquella que va començar per una cosa tonta, per un motiu, una escena, un comentari o alguna cosa que et brollava pel cap.

El fet de treure’n profit de tota una amalgama de recursos fan de qui escriu l’obra s’empoderi i de retruc et fan millor escriptor.