Si vull escriure, endavant, però si vull publicar, m’he de convertir en alquimista.

Si escric per ser llegit, és necessari publicar. Entre l’escriptor i el lector sempre hi ha l’editorial, la plataforma o blog per vendre’s. El mercat maulauradament és mou en aquest àmbit que no és res més que la barreja de potencials seguidors i la competència. Els lectors no venen sols i per tant, he de participar en promoure el meu llibre, el meu escrit. Si no el faig visible, no el vendré.

Busco a internet les novetats i estiro del fil per saber més coses dels autors, dels llibres que han publicat abans, dels que em criden l’atenció. Trobo que sempre hi ha qui, a més, té un blog personal o un munt d’articles online, els més agosarats una web on tornen a sortir els seus llibres, algunes de les publicacions no surten en d’altres planes, allà si. I comprenc que tot autor-escriptor ha de tenir el seu propi altar. De l’escriptor en podría prescindir si no fos que una part alimenta a l’altra. De l’autor, si vull ser congruent, no me’n puc desdir. He d’aprendre les formes i posar-m’hi.

Tinc el manuscrit acabat i jo com escriptor descanso. Si vull que es converteixi en un llibre, tant el text com jo hem de passar un procés. Un procés d’aprenentatge.

Aquesta transició sempre és diferent en cada una de les obres i per tant, tot i estar familiaritzat, acabes aprenent coses. Coses que altres vegades han funcionat i ara no o a l’inrevés. Per això tot procés d’autor es nou en certa manera. És un a veure què passarà.

Abans he parlat del blog de l’autor, d’autors n’hi ha molts i quan em proposo publicar un llibre potser n’hi ha molts més, ja sigui per la temàtica, la setmana que el poses a la venda, per la tendencia del moment, hi pot haver varies raons. Per això el blog em recolza. No deixa de ser un vol on reculls els comentaris dels teus lectors. Si un lector segueix 100 blogs perquè hauria de seguir ara el meu? Què aporto amb una nova publicació perquè es decanti cap al meu llibre?

Gràcies a internet els lectors estem sobreestimulats per la diversificació i, la capacitat de dirigir la seva atenció cap al meu llibre la intueixo escassa. Així què arribar als compradors potencials és complicat i difícil.

He de deixar de ser escriptor per fer d’autor, crear una marca. Si un autor conegut, que ens agrada o el seguim, treu una novetat, segur que ens hi fixem. L’autor que es crea la marca de ser escriptor reconegut té més visibilitat. Aquí ja tinc feina, he de ser visible.

Per altra banda, he d’agafar l’obra i embolcallar-la. Puc fer una sinopsi interessant, a ser possible, una sinopsi que atrapi? Ja no escric per explicar una història sinó per vendre-la. I he de tenir present la marca, per tant per vendre’m jo també. He d’explicar què em va motivar escriure o en que em vaig inspirar. Dir quines altres coses he fet o quins altres llibres he publicat. Si sóc valent i ho he de ser, no m’ha de fer por ensenyar un capítol o un bon tros del primer. He d’invertir creativitat i temps a l’embolcall.

És un procés lent que llangueix però que he d’afrontar en calma aquesta etapa del camí. El moment fluctúa en onades que no sabem surfejar. De tant en tant, el ressuscito, perquè com ja he dit al principi, les coses canvien, els gustos, les tendències i el moment que el vaig posar a la venda. Si llavors no era el moment, ara si?. Em recordo a mi mateix que l’he de fer visible, per si de cas, de tant en tant.

L’autor es difumina i ja no en queda res sino es busca a la hemeroteca del nostre web. Llavors he de seguir, recupero l’escriptor i penso en una nova novela, si es que no la tenia pensada ja. Deixo a l’estanteria la màscara d’autor i torno a ser jo. Amb les meves històries, amb els meus pardals.