Les converses del dia a dia poden durar dècades sense prendre l’atenció i la cura del que poden arribar a fer amb nosaltres. Poques paraules ens arriben al cor i les ocasions contades que ens passa ens quedem més amb el resultat que amb la forma.

L’escriptor força les converses convencionals, despullant-les de la repetició i la monotonia que els acompanya per convertir-les en diàlegs transcendents. Potser ho he exagerat. En el meu cas ho utilitzo per unir personatges, mostrar conflictes i sobretot transformar les accions perquè produeixin canvis en la narració.

El diàleg escrit té el poder inherent de que quan és llegit s’amplien les fronteres dels personatges. Els lectors perceben sentiments i pensaments d’un individuo de ficció. Els diàlegs estan condensats per l’espai i el temps i per això prenen tanta força.

Quan escric pretenc, perquè va de la mà, obrir una porta a la psicología del personatge que d’una altra manera no sabría explicar. El diàleg doncs complementa la història i omple els buits que no puc narrar. Si el lector sintonitza o no amb cadascun dels personatges ja és una decisió seva. Intento que a través dels diàlegs es presenteixin les inquietuds. El xoc del que es diu amb el que està sota amagat s’ha de produir llavors, llegir entre línies aquí pren més significat que mai. ¿Com transcrit una ironía, el sarcasme o una paradoxa?.

M’encanta que el diàleg ressoni a través del que es llegeix i pren una altra dimensió quan es parla més del que no es diu que, del que es diu en el text.

Del que no dic del meus personatges, acostumen a ser impulsos i desitjos que no s’expressen amb paraules ni amb una transcripció d’un pensament. Se suposa que estan més enllà del discerniment propi que no va amb la novela. No tots els personatges tenen la pretensió de ser introspectius amb la seva manera de ser.

Del que dic dels meus personatges és la conversa que mantenen amb algú altra o amb si mateixos, idees i emocions que vull deixar palés però que no va més enllà de prendre una decisió. Preguntes amb respostes per donar-li una continuïtat a la història i sobretot per deixar-la respirar. El lector amplia aquesta informació amb el seu subconscient o la seva manera d’adaptar el que llegeix amb el que interpreta i no sempre els resultats són iguals per a tothom.

Per això, els diàlegs són necessaris i transcendents. Molt més que el propi text perquè s’escapa del que s’ha escrit. Forma part de l’alquímia de l’escriptura. Quan entrem en aquest terrenys, en el subterfugi de la interpretació tot és més profund i complex i va lligat quasi bé sempre a les contradiccions.

Unes contradiccions que en la novel·la no en puc permetre però que a la vida quotidiana me les menjo amb patates, les permetem amb els altres i amb nosaltres mateixos. Tot i la incoherència no son una barrera infranquejable que no puguem suportar per seguir endavant. En la novel·la no, una petita desviació, una incongruència no explicada, no justificada i el personatge perd tot el seu valor.