“Porqué la emoción es el superpoder de la escritura”- Isaac Belmar

Acabant l’esborrany de l’aprenent de rellotger amb els dos últims capítols em passava l’estona plorant perquè sentia pena pel què li passava al protagonista. Mentre escrivia, anava somicant com si la historia que estava fent l’estigués llegint, de fet, sonava en el meu cap i la transcrivia tal i com em venia i en aquells segons de traspàs unes llàgrimes em sorprenien.

Si els lectors poguessin sentir l’emoció que jo ara sento, això que escric deu estar prou bé. Vaig pensar. I és el que m’ha donat peu a escriure aquesta entrada. Fer sentir emocions als lectors ha de passar primer pel filtre de fer-te sentir a tu mateix l’emoció. Escriu i plora. Si no plores, potser podries escriure-ho millor. Qui diu plorar, diu riure.

Emocionar-se i emocionar amb un text és conectar amb el públic, és entendre que allò que estàs explicant ha tocat la fibra del lector i això no és gens fàcil. No es fa des d’uns primers capítols, tot i que ser de gent que amb relats curts aconsegueix el mateix efecte: sentir empatia per un personatge de ficció. Per tant, en el meu cas, és un procés de llarga durada, han estat uns quant capítols de prefacis i de creixement, d’entendre el perquè passen certes coses i com reacciona el nostre protagonista davant aquest canvis.

Els lectors recorden les històries pel que els va fer sentir. No obliden allò que van llegir si els va fer riure i plorar. La connexió amb les emocions està garantida. Escriure, en definitiva, deu ser, fer sentir al lector, generar emocions en la teva historia de ficció on un mateix plora.

No és un camí premeditat, però com a escriptor em passa amb totes les novel·les que escric. Acabes per encapritxar-te amb els personatges i fas dels seus patiments la teva cura. Segurament és catàrtic i la resposta està que quan acabes el capítol et sents molt millor. Plorar mentre escrius és terapèutic. És desxifrar l’estat d’ànim en que et trobés realment i que a simple vista, al dia a dia, intueixes però no acaba d’aflorar.

Escriure potser va d’això, de treure’s l’angoixa que vas prefabricant a mesura que vas avançant en l’esborrany. Com que és una història inventada no veiem els efectes secundaris que ens produeix, com que s’escriu segurament en silenci, mentre et venen les paraules al cap i les tecleges ràpidament no passen el filtre de l’emoció forta. Gaudeixes mentre escrius però alguna cosa es queda en el pap. El protagonista va agafant dimensió i el cúmul de successos ha d’explotar per alguna banda. Inventem un final que ha de ser expiatori i si la connexió és bona, si ens creiem la nostra història, la de ficció, llavors l’acompanyem i mentre escrivint el final o inclús abans, quan estem desenvolupant el desenllaç, ho deixem anar tot, fins i tot les llàgrimes reals que ens produeix llegir el que acabem d’escriure.

És un primer sobresalt, quan passa, acabes rient del que penses que és absurd, plorar per a un mateix?, no acabes d’assimilar-ho, però pensa que això és només l’esborrany i que aquelles paraules estan allà per tornar a ser llegides, per tornar a revisar quan facis una segona ullada, una tercera, les que facin falta. La història no està pas acabada. Si en aquestes segones i terceres voltes el sentiment és el mateix, ja no plores però tens el nus a la gola, acaba sent el millor que podies escriure per aquella història i tant bon punt acabes de plorar, t’alliberes i tanques l’últim full de la teva novel·la acceptant que allò que has escric és el millor que podies haver fet. I si ets treatero, t’acomiades del personatge i de tot el seu món, perquè a partir de llavors, buscaràs altres fons d’informació i altres històries que t’omplin el cap i la que acabés de tancar quedarà en el teu record, marcat com un dels millors moments de la teva vida.