He acabat un taller d’escriptura resumint breument EL TAPIS DE LA CREACIÓ. Ha estat un exercici complicat i un pèl estressant pel temps limitat d’un per setmana dels vuit lliuraments que obligava el curset. Però n’he tret una bona experiència. M’ha servit per completar d’una volada tot un escrit que vull fer en format llibre que porta el mateix títol.

Així que, un cop acabat he comprovat que hi ha una altra manera de fer en el procés d’escriure. Aquest cop he resumit vuit pilars de la novela que vull, on s’inclou un principi i un final. És diferent a completar cada capítol sense tenir una idea clara del que escriuré. El nord, o al final de la novela el puc tenir clar en tots dos processos, però aquests capítols d’avançada em porten a pensar amb el títol d’aquesta entrada.

Escriure una novel.la és com llançar-se en tirolina. No sé com però d’un impuls m’he posat a la plataforma de sortida i veig de lluny l’arribada tot i que no hi he estat mai. Baixar ràpidament subjectat a l’arnès de la meva idea em fa gaudir del viatge, passar nervis, pors, algun sotrac inesperat però sobretot la placidesa d’anar baixant amb la determinació que saps que allò que marxa sol, pararà.

Amb el taller he fet una baixada ràpida, un tastet del recorregut, una prova per saber si el circuit m’agrada, si el paisatge – diguem-li trama – m’agrada i agrada. Parlo dels altres perquè qui baixa en tirolina sóc jo, però els meus companys de classe són els que observen el meu viatge i són els que abans o després fan el mateix recorregut que jo. Quan baixin a tota pastilla amb la seva idea, seré jo qui els observi i els saludaré amb la mateixa il·lusió que ells ho han fet amb mi. Compartir l’experiència d’escriure també és un procés que en comptes d’envair els teus límits, te’ls expandeix. És una tirolina d’emocions compartida.

El circuit de la baixada no està perquè la faci servir d’immediat, s’ha de construir a mesura que escric el resum de cada capítol. Segons el tarannà (i les aportacions/correccions) el procés va agafant forma i els pilars de la novela són sòlids. El descens amb tirolina està acabat. Faig un primer desnivell a veure com funciona, que en trec, què falta.

Si m’agrada prou l’aventura, òbviament tornaré a la plataforma de sortida, a posar-me de nou l’arnès i a baixar, aquest cop si, sense espants, estant segur que l’arribada estarà amortiguada, ja he estat allà. I el viatge me’l passo mirant al meu voltant i sense agafar-me gaire i no observant-me els peus i l’alçada que hi ha. Aquest cop, gaudeixo de les vistes i del vent que em frega la cara.

Sé que altres companys no repeteixen i no es tornen a tirar, busquen altres circuits, altres tirolines de corda que han de provar per saber si s’han emocionat baixant. Però això ja depen dels gustos de cadascú i sobretot de les emocions que despertes quan crees el teu propi circuit.

Gràcies Daniel, Pedro, Sonia, Carmelo, Anni, Mariona i Rosa