He llegit que la gent pot confondre el saber redactar amb saber escriure i aquesta frase amb fa pensar amb els llibres que porten com a títol, escriu en 30 dies, a 90, etc.. com si la frase d’abans no la tinguessin en compte.

Escriure requereix dedicació i em dedicació em refereixo a que m’hauria d’acompanyar tota la vida. Per tant, si no estic disposat a això, a escriure dia si, dia també ( i no és literal) a qui vull enganyar?. Com totes les coses que un estima, escriure té un propòsit, cadascú ha de saber a quin. De vegades conflueix i sembla que formi part del caràcter de les persones que es dediquen a això, a escriure. Però jo crec que siguin els motius que siguin, el resultat ha de ser el mateix, tenir alguna cosa a dins que vulguis dir, ja sigui com a teràpia, com a necessitat, com li vulguis dir, però que tingui un propòsit que vagi més amb la persona, de com sóc, que no pas amb la intenció. Vendre més llibres no et farà ser millor escriptor, escriure’n molts més, potser si.

Escriure és un camí que no s’acaba, el que he après amb els anys és que si m’acompanya des de sempre, el que no puc fer és deixar-la de banda. Per tant, busco l’espai perquè creixi, perquè practiqui, perquè pugui escriure més i més sense tenir en compte l’extensió. Si crec que he d’escriure, escric i no busco excuses per no tenir el temps per fer-ho. A la llarga, aquesta resposta no s’aguanta. Quan trobo el camí, quan insisteixo en que això ha de ser així, invertir temps en escriure, és converteix en el meu propòsit, llavors si, llavors trobo el temps, la dedicació, l’esforç i la constància per dir algunes de les paraules que acompanyen a l’ofici. I la dedicació em surt sola, estant, fent, escrivint i no pas justificant el perquè no.

Quan trobo el moment, l’espai, el temps, doncs és com si anés a l’encontre de mi mateix, si escric o reescric moltes més vegades, doncs percebo si la intensitat del que hi ha al paper encara existeix, si l’argument del que intento explicar no es perd, etc… . Quan ja tinc el propòsit i escric sóc lliure de posar el que vulgui i aprenc a escriure més bé que abans, i amb la tècnica, que s’aprèn d’una altre manera i mai sol, aprenc a reescriure millor.

Suposo que el secret és acabar la història que vull explicar. I com és obvi, res surt a la primera, per això insisteixo en escriure i reescriure. A corregir errors, a millorar el text, a cohesionar els temes... i llavors aquell encontre em fa reconciliar-me amb mi mateix. Reescriure és un procés creatiu però que està separat emocionalment del primer esborrany, és un altre propòsit en l’escriptura: i busco l’estil.

Si reescric, trobo pistes per millorar l’argument, els detalls poc elaborats s’il·luminen en el text del primer esborrany i m’indiquen a on s’havia de fer més èmfasi. Un altre propòsit dins l’escriptura. Saber si el que vols dir està explicat de la millor manera. Si escric amb aquest propòsit sabré captar la diferencia entre el que escric i el que volia escriure.

Confio en que mantinc el meu espai per refer el text. Que sóc capaç de cercar fallos i corregir-los. Forma part del procés de l’escriptura i està dins d’aquest propòsit. Per això, l’escrit, el que he reescrit amb allò que m’identifico no és res més que un compromís amb mi mateix.