Cada conte és com l’autor el va escriure i com el lector se’l va imaginar.

Per escriure un conte ens cal saber si el que hem escrit conté alguns dels elements que defineixen el que és un conte. Com que per definició el conte no te regles, només paranys que acoten extensions i restes d’altres estils, només poden asignar-lo si l’escrit té el tractament adequat per anomenar-lo conte. Tant difícil de decretar com d’escriure perque sense regles també es poden escriure possibles contes sense saber que en veritat no ho són, encara que ens ho semblin.

Si el que importa del conte és més “el què” breument es diu i no com es diu, els lectors comentarien que ens falta l’altra part formal per igual, que seria “el com” s’ha escrit, i el text no tindria el tractament adequat. Però a l’inrevés també ens pot passar que, mirant massa les formes, donem massa importància “el com”, a l’estética, a la forma, i no és tan important el què es diu i tornem a estar en les mateixes: no tindria el tractament adequat. Per tant, buscar aquest equilibri és el que ens cal per escriure un bon conte.

El conte però té aquest doble impediment de ser llegit, ja que per la brevetat ( més curt que una novela) acostuma a anar lligat a un “recull de contes” i per tant, no depen d’ell sol només. Abans es podía publicar en revistes o diaris però cada cop és més difícil i menys sol·licitat i mal remunerat. Tant és així que pensar en publicar-lo ja és avui dia impensable si no en tens bastants d’escrits, publicar de la manera d’abans, en llibres o revistes de paper. Només en queda doncs, parlar d’internet i de “pujar” la publicació. Aquesta edició online que es fa servir ara, gratuita, a més.

Però el conte és conte quan parlem de coses que ens són familiars i comunes, que ens passa cada dia o ens envolta o coneixem i les reinventem. L’originalitat de l’escrit i amb el rigor de la pràctica del reescriure llavors, podrà fusionar-se amb dominar l’estil en que l’hem impregnat, i si la barreja surt exacte, aquest tractament de que parlava al principi, llavors podem tenir el conte acabat. Si a més el repetim, llegim i el rellegim i seguim tenint el mateix interès, d’aquestes coses que ens son familiars i que no ens cansem de dir-les i difundir-les, llavors ja tenim el conte.

Quan reescrivint el conte , hem de tenir clara la premisa que res pot quedar-se a l’escrit que no sigui esencial, si l’hem de rellegir, més val ometre tot el que sigui senzillament decoratiu (forma), i que res sigui més important que insistir en les coses que ens son comuns, (contingut) perquè amb les nostres paraules les hem elevat a la categoria d’emocionant. Si aconseguim que s’admiri el conte pel que diu i per com està contat, ja tenim conte.

L’espontaneitat del conte doncs, no és res més que el treball i l’ofici d’escriure i reescriure’l. La correcció del text no mata l’escrit sino que el millora. El conte esdevé espontani.

_{texte inspirat en la lectura del llibre “Así se escribe un cuento” de Mempo Giardinell}