Potser és massa pretensiós el títol, però volia parlar del CTA (Una crida a l’acció = posa’t a fer-ho) en ‘àmbit que aquí tracto: la escriptura i he pensat en aquesta capçalera cridanera.

El CTA per l’escriptor va lligat molt a la procrastinació, és a dir, a boicotejar-se per no començar a fer el que toca fer: escriure. Quan es parla del CTA és en definitiva buscar fórmules atractives per trencar aquesta procrastinació sense ser-ne del tot conscient.

Està més que sabut que el moment perfecte per posar-se a escriure no arriba mai. Abans tenim coses a fer que les prioritzem per no seure i encarar-nos amb el full en blanc. Busquem l’excusa perfecte per no fer-ho, ja sigui perquè tenim pànic al full en blanc o perquè ens fa mandra posar-nos-hi. El que és inqüestionable és que si no t’hi poses, no podràs mai avançar. Per això, per a mi és fàcil deixar de boicotejar-me quan sé que el que és important és escriure, escriure insistentment, amb constància, si vols arribar a escriure el final, s’ha de ser persistent, no hi ha altre camí.

És a dir que la meva prioritat és sempre acabar el que estic escrivint i no m’inclino per fer altres prioritats, aquesta ja ho és. En l’àmbit de l’escriptura anteposo el que vull fer al que he de fer. Les activitats o obligacions que he de fer van després d’aquesta prioritat, planifico el dia després d’aquesta d’acció i no la deixo per després, com si fos una opció viable.

Perquè aquesta prioritat?, perquè una novel·la no l’escric en pocs dies, com a poc, puc estar un any i per tant m’interessa ser productiu.

Tanmateix no ho transformo en un treball tediós, intento agafar-m’ho com un premi, tenir el temps i l’espai per dedicar-hi unes hores i tenir present el perquè ho faig, perquè és el que necessito. No ocupo aquest espai per fer coses relatives a l’escriptura. El blindatge està precisament per això, aquestes hores les dedico a desenvolupar la història. Si vull documentar-me, llegir, anar a tallers, presentacions, etc.. és a més a més, en un altre moment, en unes altres hores.

Si sóc constant, puc fer plans per seguir amb la novel·la un cop hagi acabat el borrador. Si tinc aquesta insistencia en dedicar-li temps, les planes es van sumant i en poc mesos puc tenir enllestit un primer esborrany. Com a mínim això, tenir el premi d’un esborrany on inici i fi estigui en el mateix manuscrit ja és un rècord de persistència. En el meu cas, sempre intento celebrar-ho com el primer pas, acabat.

Durant tot aquest temps, puc anar perfilant què puc dir de la meva història, d’allò que estic escrivint i que un cop ho hagi fet, n’hauré de parlar. No és el mateix escriure la història que parlar sobre ella i és important entrenar-se per saber com “vendre” allò que estem construint.

Si tinc clar que vull explicar, hauria de ser capaç de reduir en una sola paraula quin és el TEMA que s’emporta tantes hores del dia quan escric. Com que passen coses, és obvi que tracto l’amor, la mort, l’orgull i tantes altres coses que van passant, però no està de més que per sobre de totes elles en destaqui una. Tinc molts mesos per pensar-hi però l’he de tenir sempre present.

Resumir la historia però ja és una l’altre qüestió. Si sóc capaç d’escriure més de cent planes, sóc capaç de fer-ne un resum, d’explicar l’argument breument. De vegades, això costa més perquè s’ha d’encertar bé les paraules que hi hem de posar, són les primeres que llegirà un possible lector, ja sigui com a contraportada o com a SINOPSI d’una pàgina web.

Bé, ja he escrit quines coses toca fer alhora de “posar-se a fer feina”. Espero que el CTA et sigui efectiu/va.