Porto tots aquests anys escrivint i tot i que no sempre ha estat novela, he anat passant per formats diferents amb el mateix denominar comú: escriure. Des de contes per nadal, relats, guions per a curtmetratges. narrativa breu, guions per a migmetratges, novel·la curta, guions per a pel·lícula, novel·la. En tots els casos; escriure. I la veritat és que sempre que em poso a redactar és com si entrés en un parc d’atraccions, per a mi és tota una aventura que gaudeixo des de la primera línea, però el camí és llarg i la feina no és fàcil, requereix de constància, concentració, una bona dosi d’inspiració i certa rectitud, sense desviar-me massa del camí, de la fita que vull aconseguir. Aquest final esperat només s’esdevé una vegada, després el rectifico i el modifico tantes vegades com sigui necessari però el punt final, la il·lusió d’haver acabat només la maximitzo una vegada al igual com quan pugem en una atracció que, independentment que hi tornem a pujar, la sensació de la primera és la que queda, la que ens fa repetir, la que ens diu si l’experiència ha estat bona.

No passa el mateix quan tens un llibre per publicar o un guió per enregistrar, la sensació no és la mateixa, en aquesta última és com si perdés l’autobús i corro fins la parada. Quan hi sóc i passa estic joiós, ho he aconseguit, però quan no, quan arribo i no sé si tard o és que no passa, la desil·lusió m’embarga. Trobo que l’esforç es mitiga i vull tornar al parc, allà on sé segur que puc pujar a qualsevol atracció, que m’agradi o no, ja és un altre cosa.

Si no perdo l’autobús, el viatge és un descobriment excepcional, no sempre és el mateix, portis un conte premiat en un concurs, un llibre publicat, un text auto publicat, o unes imatges que es sustenten d’un guió que vaig escriure. Però només és el viatge que com tot, té un inici i un final i quan baixo potser em trobo a la mateixa parada o a una altre, i jo no sóc el mateix. M’ho poso a l’esquena, al cv, a l’experiència de vida i segueixo pensant que he de tornar al parc, allà on escullo jo a quina atracció pujar.

Em trobo escriptors/es que fan cua per pujar a l’autobús, gent que no baixa de les atraccions, persones que no estan ni a la parada ni volen entrar al parc però s’imaginen que pot haver en aquests lloc i, hi somien. M’agrada compartir l’experiència de qui baixa de l’atracció, de qui puja i saber com li va, de qui repeteix o del que s’acomiada per intentar agafar l’autobús. Amb aquests últims, pocs em trobo que tornen i malauradament l’han perdut o els costa molt tornar.

El trajecte me’l marco jo mateix mentre corri intentant no perdre l’autobús però hi ha moments per corre i moments per escriure, per pujar a l’atracció, si hi ha una tirolina millor! i moments per fer les dues coses alhora, tot el que estigui vinculat amb l’escriptura, a mi ja em semblarà bé.

Si ets escriptor, escriu.