Mentre escric l’aprenent de rellotger trobo a faltar l’impuls d’escriure capítols sencers si no arribo a completar-los amb una dosi suficient de pàgines escrites. La feina feta es pot mesurar de varies maneres, en el meu cas, ho faig a través del volum que progressivament s’amplia a mesura que passen els dies. Si sóc capaç de mantenir un bon ritme, començo a identificar certs patrons de la creativitat, la durada que té i el temps que puc mantenir amb la inspiració a la mà. Si al contrari, veig que em costa avançar, que les pàgines que escric cada cop son menys i que hi ha dies que deixo d’obligar-me, llavors es quan detecto que està aprop la pàgina en blanc. En un d’aquest moments, vaig deixar la novel·la per dedicar-me a construir el taller de narrativa. Pensava que seria una forma de tornar-me l’impuls per engrescar-me altrecop en el llibre que estic escrivint. I en el meu cas ha funcionat, m’he obligat a mi mateix a omplir els exercicis que oferia als meus alumnes, convertint-me jo mateix en un i l’experiència està sent gratificant.

Descobreixo parts de la meva història de ficció que intuía però que no estaven escrites i em permet anclar certs punts que he de posar per escrit. De vegades cal rondar la teva pròpia novel·la per no abandonar-la, si el bloqueig és massa insistent, pots mirar de rodejar-lo, d’esquivar-lo o fins i tot d’enganyar-lo i provar altres maneres d’arribar al teu escrit. Apuntar-se a un taller pot ser una d’elles. Jo vaig aprofitar el que ofereixo en la web i m’ha permés adonar-me que pots treballar la novel·la des d’un altre punt de vista, no és només escriure-la. És exercitar-la, debatir-la, parlar-ne (sí, moltes vegades no se’n parla) i sobretot donar-li voltes, prou voltes perquè l’essència del teu escrit està present i és que potser t’entren ganes per a un nou ressorgiment, una nova empenta, una nova guspira que pot portar la inspiració. Caça-la llavors i posa’t a escriure que durarà ben poc i tornaràs a tenir por de la pàgina en blanc, si no es por, és mandra, és desgana, és apatia a l’esforç, no a la història. I com tot, l’has d’alimentar, exercitar i convertir-la en hàbit, encara que sigui només per poder acabar la teva història. Si no et veus capaç de seguir escrivint, parla d’ella. No té un efecte inmediat però rememomar-la té els seus beneficis si ho fas amb dedicació.

En el fons, potser ja no va de la pròpia història sino del fet que com escriptor m’he quedat en blanc. No falla la història, fallo jo. Per tant he de reconèixer qui sóc i què sóc. Si sóc escriptor, la meva feina principal és escriure. Si de veritat vaig amb serio amb l’escriptura el temps que li dedico des d’altres aspectes també és important.

El limit de l’escriptor no està en la pàgina en blanc, és saber superar-la tantes vegades com faci falta, ronda-la si cal, però dedica el temps a això, independentment del moment en que et trobis quan escrius.

El millor consell per escriure que he rebut mai ha estat que deixi de fer altres coses que no estiguin relacionades amb l’ofici. I que batalli dins els marges d’aquest. Escriure altres coses, apuntar-me a un taller, llegir, parlar-ne. Puc sortir i tornar a entrar tantes vegades com sigui necessari però l’objectiu l’he de tenir clar i saber que a cada nou projecte es repetirà.

L’objectiu doncs sempre és el mateix: acaba la teva història. Després ja la reescriura’s, corregira’s i revisaras de nou. Però acaba-la.