Escriure d’una volada

No polir, no llimar massa; cal ser desmanegat i audaç. La brevetat és germana del talent. (A Aleksandr Txèkhov, Moscou 11 d’abril de 1889)

del llibre Sense trama i sense final de Anton Pávlovich Txékhov,

No vull treure de context la frase de Txékhov i que serveixi de premisa per justificar la manera d’escriure. Però si que em fa pensar que és la millor manera d’acabar el que m’he proposat, en aquest cas, de tenir un primer esborrany.

Què vull dir amb això? doncs que les correccions de text, l’eliminació de paràgraf o la reescritura no han d’estar en un primer esborrany. Cal escriure i escriure bé, és clar però si com en el meu cas, no ho tinc per la mà, més val que escrigui d’una volada, a poc a poc, anar fent, setmana rere setmana per anar tancant capítols. No sigui que vulgui corregir abans d’hora, perquè quedi polit i no avanci i em quedi encallat al principi, a mig camí o en un final que no sàpiga tancar o en el pitjor dels casos se m’escapi la inspiració de la idea del que escric.

Escriure d’una volada doncs, resulta ser més fàcil de dir que de fer. Puc estar inspirat? sí, però cada dia? a la mateixa hora? amb la mateixa intensitat? Ja us dic ara que no. No m’és possible i segurament tampoc és sa. Així doncs necessito escriure d’una revolada, en la mesura que em permeti el meu estat d’ànim, la inspiració i en el temps que tarda en esvair-se. Si m’esforço dia a dia, m’acostumo i puc, relativament, planificar acabar un esborrany. És una travesía que em proposo sense gaires possibilitats d’èxit a curt plaç.

No sé mai com acabaré, que em trobaré pel camí i quines decisions prendré. Com tot projecte que aixeca el vol, començo amb molta il·lusió, avanço estrepitosament bé i per sorpresa meva estic content de com estar sortint les coses però arriba un moment que em bloquejo, que es fa feixuc, que dubto de si val la pena el que estic fent, i minva, perquè ja ho notava o ho veia a venir, que la decisió que havia pres se m’estar travessant. M’ennuego amb el meu propi escrit que no arriba ni a la meitat del meu periple.

Busco excuses i repaso, reescric, refaig camins que ja havia passat i m’encerclo en un mal vici que intueixo però que no sóc del tot conscient. Demà segur que m’hi poso és un mantra que tinc de miratge.

Si pogués veure la llum del far… Si en el desànim pogués intuir el rum, si amb el vicis puc assegurar-me un deixar-ho estar ara, encara podria avançar.

Escric, escric com si m’anés la vida, com si fos el més important del dia, prioritzo el final d’aquesta travesía que m’està paralitzant. No llimis massa diu en Txékhov. És cert. Em poso altre cop al timó i busco una sortida desmanegada. Dirigeixo als meus personatges cap a un final i no llimo massa, altre cop. Surto de l’estancament i si cal, torno a planificar una ruta millor, uns nous capítols o uns títols diferents, però continuo. Segueixo escrivint i visc l’aventura d’una volada, encara que em porti moltes més setmanes. Més val poc i constant que molt i curt. La travessa no és la mateixa.

Quan tanco la història, quan arribo al final, quan puc dir que tinc un esborrany he arribat a port. No és el final de l’aventura.

Això sí, ara ja puc descansar i fer una altre rutina, la travessia ja no serà la mateixa i porto amb mí la brújula del primer esborrany. A partir d’ara, tot és una altra història.

I sí, hauré de mirar enrere i veure el camí que he traçat i rellegir-ré l’obra i apuntaré cents d’errors que hauré de corregir, suprimiré paràgrafs i n’afegiré d’altres. Buscaré punts febles i reescriure certes parts. Tancaré subtemes oblidats i intentaré que el fil conductor agafi més força i ja no serà un primer esborrany . Tot i així, el primer vol, el més important, sense llimar-ho massa, l’hauré superat.