Del procés d’escriure una novel·la s’han sap ben poc perquè en el fons cada una d’elles es fa mentre s’escriu i és personal i no transferible. I tant si practiques alguna especie de norma com si ho deixes anar de cop, no és possible adivinar de que estem parlant amb exactitud fins que no està acabada.

Per això, em limito a repassar certes anotacions que poden escaure molt bé a cada esborrany que començo:

Idea: No em plantejo que puc escriure, més aviat estic atent a allò que em crida l’atenció. Una imatge, una frase, un record. La idea que em ve al cap resalta entre totes les altres. És la guspira d’alguna cosa que pot ser gran. Sorgeix d’un mode inesperat que encén el cervell, fa treballar la memòria, provoca associacions, evoca a crear una ficció, un món en una novel·la.

Indagar: la part de l’aprenentatge que potser és la més important. Amb la guspira no en tinc prou, cal justificar-la, explicar un abans o un després i sobretot subratllar el rastre, tot allò que deixa i que ni sé però que va sortint a mesura que avanço en la novel·la.

Preguntar: Sempre cal preguntar-se quines opcions escolliria alhora de fer avançar la història. Preguntar-me què podria passar és l’exercici constant de l’escriptor. Amb el temps, ja sé que la primera resposta no es sempre la millor però si és vàlida, en tinc prou per seguir endavant.

Retorn: en tota història és imprescindible retornar a les informacions ja dites, fer al·lusions a coses que han passat, que he explicat. D’aquesta manera, unifico la història amb coses que vindran o que ja han esdevingut i aquest cercle, aquesta unitat fa més entenedora i més forta la novela.

Emoció: Per molt que corregeixi el meu estil, la qualitat dels paràgrafs de la novela i la percepció que es desprèn d’ells són el que transmetré al lector. L’ús d’un cert llenguatge, l’elecció de les paraules i el ritme em delaten. La capacitat que he de tenir per transmetre emoció serà el meu propi estil. L’estil sóc jo, la meva personalitat és la meva obra.

Créixer: Tot escrit no és res més que un procés d’aprenentatge, un transformar-se després d’haver-la acabat. Per això, el camí és tant important. Un no és el mateix després d’enllestir una història. Quan t’impliques, quan avances, quan poses a prova els teus límits, estas creixent com autor i no passa desapercebut en la novel·la. Si li dediques un temps a l’escriptura, te’l dediques a tu.