A pocs dies de l’arribada de Sant Jordi intento no posar-me nerviós esperant que la guspira de la diada sigui tot un èxit. Penso que en els pitjors dels casos hauré intentat sortir a la llum i com una flor de primavera, aquest dia que vindrà s’esvairà esperant d’altres de millors. En el fons, crec que vaig errat, i començo aquest escrit com un exercici de contemplació i posterior confirmació del que sento. Escric unes línies per demostrar-me a mi mateix que el Sant Jordi no es la fita de l’escriptor. No ha de ser la meva fita.

Rumio il·lusionat que aquest dia, aquest que vindrà em servirà per donar-me a conèixer, per presentar la meva darrera obra, per establir llaços entre altres autors locals i sobretot per convencer als altres que em llegeixin. Vaig mal encaminat. El llibre que acabo de publicar l’aprenent de rellotger no és el llibre de Sant Jordi, però intento de totes maneres il·lusionar-me per difondre’l, per compartir amb els demés el que he escrit. Busco si la plaça del meu poble hi ha un espai pels autors locals però resulta que només està permesa les taules de botiguers que tenen llibres, no d’autors que n’hagin escrit. Pregunto doncs a la biblioteca si tenen pensat una trobada, algun lloc on jo pugui co-existir, encara que sigui només per aquell dia- amb el meu llibre sota el braç, i resulta que no, no han pensat en fer res de tot això. Només un taller infantil. El meu taller és no enfadar-me per aquestes coses i pensar en com sobrepassar aquest Sant Jordi; i repenso en això.

El llibre que he escrit no és un llibre de temporada, ni mediàtic ni fet per a catalans excloents. Busco les meves històries que no formen part de tot això, que s’escapen d’aquestes restriccions, d’aquesta mirada lasciva de quantitats. M’encaparro que el dia després de Sant Jordi el meu llibre seguirà existint, seguirà el seu curs fora de qualsevol excitació festiva. I llavors penso en com deu ser estar al costat dels que estant emocionats, dels que aquell dia només miren una cosa, obtenir el llibre de regal. I penso que el millor regal que poden fer és que parlin bé del teu llibre, que el recomanin els que l’han llegit – si es que ha agradat- i pensar que això no és d’un sol dia, que el llibre, tant escriure’l com llegir-lo requereix un temps i un estat d’ànim, un procés que, com el pa artesanal ben fet, hem de deixar fermentar i coure perquè duri sense assecar-se abans del que ens pensàvem. A mi, m’agradaria que el que escric fos dels que duren, dels que es mantenen ferms després de la festa, dels que se’n parla si se n’ha de parlar i per a fer això possible, no ens cal un Sant Jordi, ni dos ni tres, ens cal una altre cosa, un treball constant que com autor he de consolidar sense esperar una rosa a canvi.

Probaré aquesta opció de seguir escrivint esperant que al Sant Jordi sigui com la resta dels dies de pa sucat amb oli, dels que m’aixeco per escriure, publicar i difondre sense esperar-ne grans canvis, un dia és un dia, jo seguiré treballant.