El meu refugi és poder transitar per la meva imaginació i com tot, aquest rondar és efímer i juganer. A voltes, mentre esmorzo i em quedo embadalit en venen idees que intensifiquen amb gratitud el meu estat d’ànim, la meva il·lusió, el meu costat més imaginatiu. M’agradaria entretenirme i somiar. Somiar que el meu món és possible; que el món que imagino, el que invento està per desenvolupar. M’agrada emprendre viatges, molt més que haver-los fet ja. Orientar-me i saber on anar em fa activar els mecanismes del procediment, de la cerca, estirar el fil de pescar i dibuixar a grans trets la trama, comprometre’m a mantenir la rutina d’escriure, feixuga i necessàriament constant si volem tenir una història. Si sabem a on volen anar a parar.

Quan em renyen, ‘espavila, que és tard!‘ torno en si, a la vida cuotidiana, al quefer diari i aquest món meu s’envaeix, es difumina, s’evapora sense haver-se cuit del tot. Si he tingut sort, esgarrapo quatre línies, unes breus paraules escrites per un maldestre i sabent que tinc el temps en contra, que les presses em fan ser descuidat en la transcripció. Apunto el que puc, el que recordo, el que crec necessari per recollir -més tard- la bobina del fil enredat.

Passo el dia desenvolupant altres tasques, tenint present de tant en tant, el meu nord, la meva ment esbufega guspires d’imaginació d’un món que he creat, que he compost al mati, que les he relatat a la tarda i les he narrat a la nit, i quan vull transcriure-les, la meva brújula apunta cap al meu escriptori, allà a on he d’anar a parar. Son dos móns completament diferents, el de la imaginació i el de la transcripció. És el mateix que el món en el que visc i en el que sóc. En sóc conscient però sé a on vull anar, a que em vull dedicar.

I ben d’hora al matí, molt abans d’esmorzar, m’assec feliç pel viatge que ha de començar. Si porto dies repetint la rutina, rellegeixo l’últim tram per agafar empenta i continuar. Busco continuar perquè em satisfà, adorno un món on les paraules són meves i les accions s’interposen en allò que vull intentar dir i descriure. I busco la manera adient de transcriure el que he imaginat però que no sempre acaba sent el que volia o el que esperaba.

De vegades em trobo que faig o dic coses que ni hauria de dir i menys fer però no sempre som amos del nostre entorn, del dia a dia que ens fa prendre decisions constantment, que ens fa ser el que som i el que ens defineix. Jo trobo que en el fons no vull ser tant aquella persona sino la que tinc imaginada, la que escriu, la que corregeix les decisions escrites i canvia el transcurs del que estic relatant. Sóc l’escriptor que perfila en el seu escriptori la història que vull explicar, I com a totes les històries que he escrit i escric em sento reconfortat en rellegir el que tinc però sobretot en pensar cap a on vull anar.

Escriure és treure’m el dubte de lo possible i fer-lo plausible. L’escrit que vull llegir i que vull viure.